Marc teòric

Els drets dels infants són relativament nous per a nosaltres. Fins fa dos segles, els nens i nenes es consideraven una propietat i a més a més, van ser víctimes d’explotació com a mà d’obra barata.

Al s. XIX la infància va adquirir un valor propi davant la societat junt amb la revolució i el moviment obrer. Les primeres lleis de protecció, tenen un caràcter educatiu.

El s.XX es conegut com el “segle dels nens”, precisament perquè a l’Europa Occidental entre la primera i la segona guerres mundials, es comença tenir aquesta especial atenció i es comença a emetre normativa que recull aquesta atenció d’una manera més amplia, que transforma les necessitats d’aquest col·lectiu en drets, amb la finalitat que els infants puguin gaudir d’un creixement personal i social amb unes mínimes garanties de correcció.

Posteriorment, la presència d’ideologies socialdemòcrates i la progressiva recuperació econòmica de cada vegada més països d’aquesta Europa occidental fan possible l’aparició del model de política social conegut com a Estat de Benestar, que defensa la llibertat, la igualtat, la justícia i la cohesió social, i que pretén bàsicament assegurar els mínims materials i morals, promocionar tots els ciutadans sense diferències, donar seguretat durant les èpoques més crítiques de la vida i protegir aquells col·lectius més vulnerables.

La primera expressió en forma de text sobre la preocupació infantil, es va produir l’any 1923, quan la ONG anomenada Save the Children International Union , va aportar una declaració sobre els drets dels nens coneguda com a “Declaración de Ginebra 1924”.

Com a principal antecedent en el marc de protecció internacional, trobem la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 , que recull una sèrie de drets que tenen tots els infants.

L’impuls per una veritable protecció dels infants i dels seus drets no es produeixen fins a finals del segle, amb la Convenció sobre els Drets de l’Infant que l’Assemblea General de les Nacions Unides emet el 20 de Novembre de 1989.

Amb aquesta Convenció, es fixen els fonaments per edificar les polítiques d’infància:

1.La definició de l’infant com a “ésser humà, menor de 18 anys, tret que en virtut de la llei que li sigui aplicable hagi assolit la majoria d’edat abans”.

2.El reconeixement de la prioritat del seu interès superior davant qualsevol altre dret, incloent-hi els dels pares.

3.La determinació de les obligacions que han de complir els pares per garantir el correcte i harmoniós desenvolupament integral dels fills, la responsabilitat d’oferir-los educació i l’obligació de protegir-los de situacions de maltractaments.

4-El conjunt de la societat i l’Estat queden obligats per la seva banda a oferir suport necessari als pares i tutors perquè puguin complir les seves responsabilitats.

L’any 1990 l’Espanya constitucional democràtica, de dret, social i autonòmica reconeix jurídicament la pràctica del text d’aquesta convenció i emet la normativa en matèria de protecció de menors per tal de fer-la efectiva.

Les lleis espanyoles de beneficència de 1822 i del 1849 feien esment de l’atenció als infants amb la creació de les cases de maternitat i les cases d’auxili per a nens, però no és fins a l’any 1904 que no es reconeix la convivència de protegir la infància, amb una llei coneguda amb el nom de llei Tolosa. Arran d’aquesta llei es crea el Consell Superior de Protecció a la Infància i Repressió de la Mendicitat.

L’any 1918 es promulga la Llei de Bases dels tribunals tutelars de menors i l’any 1920 es crea a Bilbao el primer tribunal tutelar amb facultats de protecció i reforma.

L’any 1948 a l’Espanya Franquista es dicta una nova llei de protecció del menor que vulnera clarament els drets fonamentals dels infants.

Catalunya és una de les comunitats autònomes que assumeixen ràpidament les competències, i en matèria d’assistència i de protecció de menors, a partir dels traspassos de l’any 1981, disposa de les facultats de les facultats legislatives i executives per atendre-la en el seu territori.

L’any 1985 s’emet la primera Llei de protecció de menors i els tribunals tutelars, es traspassen a l’Administració.

L’organisme que inicialment se n’encarrega és el Departament de Sanitat i Serveis Socials, amb l’Institut Català d’Assistència i Serveis Socials, fins que l’any 1989 es crea el Departament de Benestar Social, actualment anomenat Departament de Benestar i Família i la Direcció General d’Atenció a la Infància, la qual assumeix plenes competències en la protecció dels menors des d’aleshores fins a l’actualitat.